Trencar la rutina

No sabia amb quin adjectiu descriure aquell sabor que l'embriagava cada matí només alçar-se. Se n'anava a la cuina després de llavar-se la cara i recollir-se els cabells amb un llaç; es ficava la música amb el volum molt baixet per no despertar a ningú, i es feia el seu deliciós café amb una dolça capa d'escuma. Era el seu petit plaer de cada dia. Se'l prenia de peu, amb els colzes sobre el banc de la cuina, no tenia temps a sentar-se.

Només acabar-se el café s'adonava de la realitat immediata: com sempre se li havia fet tard. De pressa es dirigí a despertar als seus dos companys de pis, es vestí, s'arreglà un poc la imatge i tancà la porta de l'habitació d'un colp sec, a fi que ningú veiés el desastre que allí hi regnava. Sortí de l'edifici corrent, encara mirant dins de la motxilla, assegurant-se que ho duia tot: mòbil, claus, ordinador, càmera, estoig, agenda i l'àlbum de fotos de les seues persones estimades.

Engegà el motor del cotxe i es dirigí a l'oficina, la rutina ja li avançava el quadre que l'esperava només girar el cantó: una immensa cua de cotxes, tots seguint la mateixa direcció, per desembocar a les oficines. Allí passarien el dia, sense fer altra cosa que esperar l'hora de sortida, per eixir amb presses del treball i tornar a casa, després d'una llarga estona de maleïr el tràfic de cotxes.

Ella en canvi, aquest matí decidí no sufocar-se, no clavar-se les ungles a les palmes de la mà mentre s'aferrava al volant, no mossegar-se la llengua consumida pels nervis i les presses, no mirar el rellotge i tindre la temptativa d'atrassar-lo mitja hora. Estava ja farta d'aquell repetit ritme de vida, avorrit com ell a soles. Decidí mirar per sobre de tot allò, més enllà de les presses, dels cotxes, del fum, dels conductors estressats. Alçà la vista al cel, les oronetes també havien despertat ja. Volaven fermes i trankiles. Mirà al seu alrededor, a la vorera del seu costat, un senyor major passejava el seu gos, trankil, i més enllà dos nens jugaven amb una pilota celebrant les vacances.

Mentre mirava cap a l'exterior del seu vehicle, l'embotellament es va fer més fluïd, i els automòbils començaren a avançar més regularment. Tots acceleraren desmesuradament a fi d'arribar a la feina, desganats, per supost. Ella, es dirigí amb relaxació cap al seu treball, aparcà el cotxe, hi baixà i entrà a l'oficina. Per primera vegada des de feia temps, hi entrava en aquell local de bon humor i amb gana de gaudir del dia.

Una espera per l'eternitat

Havien quedat allí, al centre exacte del bosc de l'est, a la mitjanit del proper quart de lluna creixent. El lloc i el moment eren estranys, com aquella sombra amb qui es reuniria, però va accedir; la informació que li prometia era de gran valor... per fi aconseguiria allò que havia estat cercant des de feia tant de temps. Haurien d'acudir sense armes ni llums, ell a més, hauria de dur una bossa plena de pètals de roses del seu jardí, tots rojos, entre els quals col·locaria dues monedes d'or i una de plata. La bossa seria de cuir oscur, i el llaç de seda blanca. Havia portat la bossa, els pètals i les monedes... i una arma, no se'n refiava d'aquell individu al qui no li havia vist el rostre.

El cant dels llops va assenyalar la mitjanit, les òbiles els acompanyaren; el vent va ballar al ritme de la suntuosa melodia que inundava aquell espai, tot movent les branques plenes de fulles seques per afegir la percusió. Aquella cançó li provocà un escalfred que el va recórrer del cap als peus. Tot aquell escenari misteriós començava a irritar-lo, el pànic començava a divisar-se al fons de les seues pupil·les.

L'individu no venia, malgrat haver exigit puntualitat. Tardava, o estava allí i no el veia? Com anava a veure'l dins d'aquella oscura gàbia de fusta i fulles? La llum de la nit no era suficient per a saber a quin objecte pertanyia cada ombra que el rodejava. Va voler cridar el nom del personatge tenebrós, per saber si almenys estava ja apropant-se al lloc d'encontre i li contestava, pero no va osar interrompre la sinfonia de la nit, a més, no sabia el seu nom.

Va començar a fer voltes en cercle, inquiet, buscant entre la foscor la llum d'alguns ulls que no fossin els seus. Nerviós, va traure l'arma que duia amagada. Se sentia enganyat, ja passava més d'una hora des què havia començat la música que ambientava la situació, i no cesava. Aquell irritant so que esperava amb ell l'arribada del desconegut continuava marmolant-lo, el pànic anava augmentant, la sensació de ser observat i burlat el torturava, la foscor l'oprimia, els ulls començaren a plorar-li, els gemecs se li escapaven de la gola, les mans li tremolaven, continuava empunyant la pistola. La situació no era gens acollidora, sentia els ulls de l'estrany en la seua esquena, es girava i no els veia. La remor de les fulles li suspirava el fi del seu destí.

Aquella tortura començava a esgotar-lo; ningú no acudia al seu encontre. Es va sentir perdut, no recordava on estava, el temor a continuar allí va poder amb ell. Va intentar moure's, però les cames no li van respondre, temien que moure's del lloc fós pitjor que quedar-se esperant. El pànic s'havia apoderat ja de tot el seu cos, de la seua essència.Va ser aleshores quan les llàgrimes que plorava van caure al sòl, juntament amb la bossa dels pètals rojos. L'arma encara li restava fortament agarrada.

La incapacitat de reaccionar el consumia. Ningú no acudia a buscar-lo, seria incapaç d'eixir del bosc, restaria allí tota la vida.L'olor a roses banyades va inundar els seus pulmons, la bogeria ja semblava instaurada en la seua persona, va començar a riure maquiavèlicament, fins al punt què la seua veu es va imposar a la resta de sons que el rodejaven. Amb aquesta acció, l'escassa energia que li quedava va partir amb el vent, el qual va esparcir els pètals de rosa pel sòl. El seu cos s'hi va desplomar, inconscient, sobre aquell llit de roses que la nit li havia construit.

Aleshores una llum fosca va sorgir d'entre els frondosos arbres, va prendre la moneda de plata i se la va guardar dins la bossa de cuir; va col·locar les monedes d'or sobre els ulls de l'home; va trencar l'arma amb un bufit, aquesta estava rodejada d'una bassa roja, feta de llàgrimes i pigment dels pètals. I va nyugar la cinta de seda al seu turmell. Finalment, aquella llum encaputxada va tocar, amb la seua mà el front de l'home, que continuava immòbil.

D'aquesta manera ell va aconseguir allò que desitjava des de feia tant de temps: la immortalitat i la riquesa...

...Descansaria eternament sobre aquell llit de roses, amb la vista fixada en or, i amb el tacte de la seda sobre la seua pell. Aquell era el preu de la immortalitat...

...més una moneda de plata que la fosca llum va fundir per banyar la lluna...