La música va començar a sonar. El teló s'obria lentament. Teles de color pastel decoraven l'escenari. La ballarina va fer el primer plié, i va esperar a què acabara el preludi de la sinfonia per començar la seua bella dansa. El mallot, el tutú, els suaus i tangents moviments que realitzava i l'ambient creat per la melodia hipnotitzaven els espectadors, els quals no osaven apartar la vista d'aquella criatura. La delicadesa d'aquell ball evocava els més alegres i feliços moments de la vida de cadascú. Ella, mentre ballava, deixant-se portar per la brisa de les notes dels violins i violoncels, recordava el dia en què decidí dedicar la seua vida a la dansa.
Eren temps de guerra, hi havia fam i morts per tot arreu, el fred colpejava els ossos de tots els habitants de Moscú. Vivia al carrer, vestia la roba d'aquells que ja havien caigut preses de la dolent gelada. Divagava entre els carrers, en busca d'alguna cosa per menjar. La seva vida era trista, dedicada únicament a la supervivència diaria. Perduda avançava pel temps, atemorida per la violència que s'estenia pel món, i junt amb ella, la tristesa i el buit que hi deixava al seu pas. No obstant, aquell dia, uns músics de corda decidiren fer front a totes les penúries de la vida, tragueren els seus instruments i es disposaren a entonar cançons al mig de la plaça per animar a la gent que estava ja perdent totes les esperances de prolongar la seua dura presència. Si potser la música no feia molt, almenys sí que s'hi notaven alguns xicotets canvis en la mirada d'aquelles persones que arribaven a escoltar les notes, i que poc a poc començaven a somriure. Ella, s'hi va acostar als músics, alegre de veure que encara hi havia gent que malgrat la mala situació en la què vivia, continuava tenint ànims i li somreia a la vida com si aquesta la tractés de manera esplendorosa. Embriagada per aquell so, va començar a ballar entre en companyia dels instruments, intentant imitar les postures de ballet que havia vist en alguns cartells penjats a les fatxades dels teatres. I, a pesar del fred, de la fam, de la fatiga,... s'hi va sentir la persona més afortunada del món, ja que gaudia de la vida, sobre aquell mantell blanc que cobria el carrer, il·luminada per una tènue llum d'hivern que començava a desvanir-se, i acompanyada per aquella suau sinfonia que inundava el seu cos i el feia moure's junt amb ella pel temps i l'espai, ignorant qualsevol altra cosa... I el millor era què aquesta sensació era capaç de transmétre-la a aquelles persones que s'anaven acumulant a la plaça, i què, somrients, la miraven ballar. Aquell dia, va comprendre el poder de la dansa, i la felicitat que podia infundar en la gent...
...Sonaven les notes finals, la ballarina realitzava les últimes suntuoses piruetes, les més espectaculars de tota la nit. Els assistents al gran teatre aguantaven la respiració observant aquells moviments angelicals que acompanyaven al so que els rodejava; l'únic so que se sentia. Va acabar la funció. Tots, amb llàgrimes als ulls, van aplaudir a l'artista, aquesta va saludar amb modèstia al públic, feliç, com sempre que ballava, i féu una passa enrere, deixant que l'aplaudiment fós per als músics, per als artistes de la màgia sonora, per als creadors de somnis melodiosos, als quals els devia tant i estimava bojament. Els músics agraïts i també hipnotitzats per la dansa i l'espectacle en si, es miraven, orgullosos, a aquella dona, a la qual acompanyaven des de feia tant de temps, i a la qual havien vist créixer des d'aquells dies gelats de Moscú.
... Junts havien aprés que, si li somrien a la vida, aquesta els tornaria el somriure...
0 comentaris:
Post a Comment