Els detalls omplen la vida, li donen sentit a tot. Els petits detalls de cada moment són allò que fa que un dia es diferencie d'un altre. Els petits detall diferencien una bona melodia de la resta de sons, un bon quadre de la resta d'imatges. I el pintor ho sabia. I sabia també que a aquell quadre que pintava des de feia mesos estava incomplet. Li restaven poques pinzellades, però aquestes eren les que farien que aquell rostre tinguera la mateixa vivacitat que la persona que l'havia inspirat. Una bonica donzella el mirava cada dia sentat sobre aquell escambell, i esperava pacientment a què li donés vida. L'expressió neutra d'aquells ulls l'entristia. El pintor havia arribat a plorar per no poder acabar la pintura. Si només poguera veure-la una altra vegada...
Cada dia que passava, la imatge de la jove es feia més borrosa en la seua ment, més difusa. Ja no podia distingir la brillantor d'aquella mirada que l'havia creuat un bonic dia de tardor. Una mirada que es fonia armoniosament entre els colors de la bella estació, de la mateixa manera que els seus cabells caoba onejaven entre les fulles caduques. Els llavis del seu somriure eren rojos, com les frondoses branques de l'auró que hi tenia al darrere. Una escena meravellosa que el pintor havia retingut en la seua ment, i havia començat a traçar sobre aquella tela molt prompte. Ara, quasi un any després, la pintura continuava incompleta. Aquelles pinzellades... on calia traçar-les? No s'atrevia a continuar per por a emborronar encara més la bellesa de la jove. I mentrestant, el quadre continuava inacabat. Ja no sabia com continuar, què fer.
Sonaren les 5 al rellotge del saló. Va sortir del seu estudi, sense deixar de contemplar aquell inexpressiu rostre. Se li trencava el cor al mirar-lo, i no obstant no podia deixar de fer-ho. Era com un pare que veu infeliç a la seua filla i no pot fer res per alegrar-la. Se sentia impotent.
Va sortir de casa, direcció a les afores de la ciutat. Un noble l'havia contractat per pintar un retrat seu. El rebé al modest despatx del casalot, on acordaren les dimensions del llenç i el preu de la pintura. L'home volia que el retratara davant dels ventanals de la terrassa que donaven al jardí. Un jardí botànic preciós, ple de milers de fragàncies i colors. El quadre quedaria bonic.
El pintor va començar a dibuixar el perfil d'aquell senyor, major però fort i sa, que s'havia assegut al seu davant. Va començar a parlar-li, per tal de conéixer-lo millor i poder reflectir la seua persona en el retrat. Va dibuixar el contorn de la cara, el nas, la boca, els ulls...
Va tornar a mirar-li els ulls, aquells ulls de tardor. Va aturar-se un moment, es trobava marejat. Mirà una tercera vegada els ulls de l'home, sí, sens dubte eren com aquells que feia temps la seua ment li impedia recordar.
- Té vosté alguna filla, senyor?
- No, per què ho diu?
El pintor va deixar caure el grafit al sòl, decepcionat. Va girar el cap per desviar la mirada de l'estranyat senyor. Per tot arreu veia aquells ulls, aquella mirada de tardor, amb tota la seua brillantor i expressió joiosa. Va sortir depressa al carrer. Tota la gent que es creuava el mirava. I en aquelles mirades veia els mateixos ulls. Va córrer cap a casa. Es va tancar en el seu estudi i es va disposar a acabar aquella pintura abans que la imatge desapareguera una altra vegada de la seua ment. S'hi estigué tota la vesprada allí, tancat, pintant els últims detalls d'aquell bell rostre.
A la mitjanit va fer l'última pinzellada i va firmar el llenç. Sonaren les campanes de l'Esglèsia, anunciant el canvi de jorn. Començava el 22 de setembre, començava la tardor. El pintor, sentint-se ja feliç de contemplar l'obra acabada i bella, es va allunyar per poder-la veure millor i mirar-la en tota la seua esplendor. Aleshores, va contemplar com, al mig de l'estància, entre pinzells, pintures i teles, un remolí de vent i llum començava a créixer. Poc a poc, la imatge anà fent-se més nítida, fins que eclipsà l'acabat quadre. La donzella s'hi va mirar, la pintura pareixia un espill. Majestuosament s'hi va girar cara cap al pintor i amb una delicada reverència li va donar les gràcies per haver-la retratada tan perfectament. El pintor, sense saber què dir, li va tornar el salut, bocabadat per la bellesa d'aquella criatura. Es miraren durant eterns segons.
- Has fet una bonica tasca, t'estic molt agraïda. Ningú sinó tu haguera sigut capaç de realitzar tan noble obra, de retratar la imatge que em neguen els miralls.
Aquella veu efímera va il·luminar el rostre del pintor, que es va disposar a entregar-li el quadre, i si feia falta, entregar-se ell mateix.
-No, queda't tu el quadre. Te'l mereixes. Ens tornarem a veure en caure l'última fulla, juntament amb el primer floc de neu. Ara marxe, he d'emprendre un any més la meua feina.
La Tardor el va besar, amb els seus llavis vermells, que dibuixaven un meravellós somriure, va tornar a fer la reverència, i amb aquella càlida llum que emanava, va travessar el cristall de la finestra en direcció a la ciutat. Era hora d'adormir tots els arbres, a fi de protegir-los del fred de l'hivern...
...La majestuosa donzella se'n va anar, abans que el pintor pogués articular, amb una suau veu, el seu agraïment per confiar-li el quadre en les seues humils mans:
-Ha sigut tot un detall...
No comments:
Post a Comment