Rodejat pel desert

Feia dies que atravessava aquell desert àrid i dorat. A cada pas que feia, l'escassa aigua que li quedava a la cantimplora s'evaporava, fugint d'aquell patiment; i les poques forces que li restaven eren absorvides per aquell sòl calent. Feia dies que només veia dunes i dunes, montanyes inacabables d'arena, de milers i milions grans d'arena el rodetjaven. Els mil draps que duia al damunt per protegir-se del Sol li dificultaven el moviment, però així i tot avançava, molt a poc a poc, en direcció cap a la mar. Aquella mar que li permetria sortir d'aquelles terres, d'aquell sol tan calent. S'endinsaria dins l'aigua blava i fresca, dins d'aquella gran massa de vida que fluia pels oceans. No desitjava altra cosa en la vida que veure la mar i tocar l'aigua.

Obligat, per naixement i atzar, a romandre en aquell maleït desert, quan la seua naturalesa era la de la tundra nòrdica, havia marcat la seua vida. Des de menut el color groc l'havia rodejat allà on havia mirat, la llum del Sol calent del dia, l'arena bullent del sòl que xafava a cada pas, l'or que li havien obligat a vigilar sense poder tocar-lo. Simplement havia de mirar-lo, i vigilar que sempre estava allí; a canvi el deixarien partir quan arribara l'home que duria armes a canvi d'aqueix metall. Anys i anys hagué d'esperar. Però a la fi va aparéixer l'esperat individu. Immediatament va fugir d'aquell lloc, tot volent oblidar-lo, i buscar altres paisatges de diferent color, com per exemple, el color blau de la mar. S'havia pensat que hi arribaria abans, pero ja feia llargs dies que vagava entres territoris oblidats per la civilització, i ja no sabia ni si seguia la direcció correcta. La fatiga, la calor i l'ànsia d'arribar a l'aigua, feien que vegera miralls per tot arreu. Però ja no s'il·lusionava, no li quedaven ni forces per a això.

De repent, va sentir un nou so, diferent als que havia escoltat mai. I aleshores va mirar al cel, i va veure una blanca gavina volar en la mateixa direcció en la què ell avançava. Era real, l'havia escoltada, havia escoltat el seu cant! Va avançar ja, sense miraments més ràpid i decidit. Ja notava la brisa de la mar! En arribar al cim d'aquella última muntanya d'arena va veure als seus peus com s'estenia aquell gran mantell blau, immensament bonic i blau. Sentia la remor de les ones al trencar, els crits de les gavines que el rebien contentes i orgulloses d'ell, que havia aconseguit creuar el desert i arribar fins a la mar. La imatge era com la fotografia que li havien mostrat mentre vigilava l'or, però cent vegades més autèntica. Va descarregar tot l'equipatge ràpidament i es va llençar a l'aigua, amb un somriure al rostre i llàgrimes d'alegria als ulls...

...I allí s'hi va quedar, somrient-li al cel, sobre aquella arena que encara l'acompanyava i que mai havia abandonat. Sobre aquell mantell dorat i càlid que l'abraçaria per sempre, i que mai podria abandonar...

Poc a poc, l'arena del desert va anar cobrint el seu cos nu i el seu somriure. Romandria per sempre allí, al centre d'aquell oceà àrid i dorat, perquè era la seua obligació, per naixement, per atzar. Irremeiablement.