Una dansa per somriure

La música va començar a sonar. El teló s'obria lentament. Teles de color pastel decoraven l'escenari. La ballarina va fer el primer plié, i va esperar a què acabara el preludi de la sinfonia per començar la seua bella dansa. El mallot, el tutú, els suaus i tangents moviments que realitzava i l'ambient creat per la melodia hipnotitzaven els espectadors, els quals no osaven apartar la vista d'aquella criatura. La delicadesa d'aquell ball evocava els més alegres i feliços moments de la vida de cadascú. Ella, mentre ballava, deixant-se portar per la brisa de les notes dels violins i violoncels, recordava el dia en què decidí dedicar la seua vida a la dansa.

Eren temps de guerra, hi havia fam i morts per tot arreu, el fred colpejava els ossos de tots els habitants de Moscú. Vivia al carrer, vestia la roba d'aquells que ja havien caigut preses de la dolent gelada. Divagava entre els carrers, en busca d'alguna cosa per menjar. La seva vida era trista, dedicada únicament a la supervivència diaria. Perduda avançava pel temps, atemorida per la violència que s'estenia pel món, i junt amb ella, la tristesa i el buit que hi deixava al seu pas. No obstant, aquell dia, uns músics de corda decidiren fer front a totes les penúries de la vida, tragueren els seus instruments i es disposaren a entonar cançons al mig de la plaça per animar a la gent que estava ja perdent totes les esperances de prolongar la seua dura presència. Si potser la música no feia molt, almenys sí que s'hi notaven alguns xicotets canvis en la mirada d'aquelles persones que arribaven a escoltar les notes, i que poc a poc començaven a somriure. Ella, s'hi va acostar als músics, alegre de veure que encara hi havia gent que malgrat la mala situació en la què vivia, continuava tenint ànims i li somreia a la vida com si aquesta la tractés de manera esplendorosa. Embriagada per aquell so, va començar a ballar entre en companyia dels instruments, intentant imitar les postures de ballet que havia vist en alguns cartells penjats a les fatxades dels teatres. I, a pesar del fred, de la fam, de la fatiga,... s'hi va sentir la persona més afortunada del món, ja que gaudia de la vida, sobre aquell mantell blanc que cobria el carrer, il·luminada per una tènue llum d'hivern que començava a desvanir-se, i acompanyada per aquella suau sinfonia que inundava el seu cos i el feia moure's junt amb ella pel temps i l'espai, ignorant qualsevol altra cosa... I el millor era què aquesta sensació era capaç de transmétre-la a aquelles persones que s'anaven acumulant a la plaça, i què, somrients, la miraven ballar. Aquell dia, va comprendre el poder de la dansa, i la felicitat que podia infundar en la gent...

...Sonaven les notes finals, la ballarina realitzava les últimes suntuoses piruetes, les més espectaculars de tota la nit. Els assistents al gran teatre aguantaven la respiració observant aquells moviments angelicals que acompanyaven al so que els rodejava; l'únic so que se sentia. Va acabar la funció. Tots, amb llàgrimes als ulls, van aplaudir a l'artista, aquesta va saludar amb modèstia al públic, feliç, com sempre que ballava, i féu una passa enrere, deixant que l'aplaudiment fós per als músics, per als artistes de la màgia sonora, per als creadors de somnis melodiosos, als quals els devia tant i estimava bojament. Els músics agraïts i també hipnotitzats per la dansa i l'espectacle en si, es miraven, orgullosos, a aquella dona, a la qual acompanyaven des de feia tant de temps, i a la qual havien vist créixer des d'aquells dies gelats de Moscú.

... Junts havien aprés que, si li somrien a la vida, aquesta els tornaria el somriure...

Tot, un detall

Els detalls omplen la vida, li donen sentit a tot. Els petits detalls de cada moment són allò que fa que un dia es diferencie d'un altre. Els petits detall diferencien una bona melodia de la resta de sons, un bon quadre de la resta d'imatges. I el pintor ho sabia. I sabia també que a aquell quadre que pintava des de feia mesos estava incomplet. Li restaven poques pinzellades, però aquestes eren les que farien que aquell rostre tinguera la mateixa vivacitat que la persona que l'havia inspirat. Una bonica donzella el mirava cada dia sentat sobre aquell escambell, i esperava pacientment a què li donés vida. L'expressió neutra d'aquells ulls l'entristia. El pintor havia arribat a plorar per no poder acabar la pintura. Si només poguera veure-la una altra vegada...

Cada dia que passava, la imatge de la jove es feia més borrosa en la seua ment, més difusa. Ja no podia distingir la brillantor d'aquella mirada que l'havia creuat un bonic dia de tardor. Una mirada que es fonia armoniosament entre els colors de la bella estació, de la mateixa manera que els seus cabells caoba onejaven entre les fulles caduques. Els llavis del seu somriure eren rojos, com les frondoses branques de l'auró que hi tenia al darrere. Una escena meravellosa que el pintor havia retingut en la seua ment, i havia començat a traçar sobre aquella tela molt prompte. Ara, quasi un any després, la pintura continuava incompleta. Aquelles pinzellades... on calia traçar-les? No s'atrevia a continuar per por a emborronar encara més la bellesa de la jove. I mentrestant, el quadre continuava inacabat. Ja no sabia com continuar, què fer.

Sonaren les 5 al rellotge del saló. Va sortir del seu estudi, sense deixar de contemplar aquell inexpressiu rostre. Se li trencava el cor al mirar-lo, i no obstant no podia deixar de fer-ho. Era com un pare que veu infeliç a la seua filla i no pot fer res per alegrar-la. Se sentia impotent.

Va sortir de casa, direcció a les afores de la ciutat. Un noble l'havia contractat per pintar un retrat seu. El rebé al modest despatx del casalot, on acordaren les dimensions del llenç i el preu de la pintura. L'home volia que el retratara davant dels ventanals de la terrassa que donaven al jardí. Un jardí botànic preciós, ple de milers de fragàncies i colors. El quadre quedaria bonic.

El pintor va començar a dibuixar el perfil d'aquell senyor, major però fort i sa, que s'havia assegut al seu davant. Va començar a parlar-li, per tal de conéixer-lo millor i poder reflectir la seua persona en el retrat. Va dibuixar el contorn de la cara, el nas, la boca, els ulls...

Va tornar a mirar-li els ulls, aquells ulls de tardor. Va aturar-se un moment, es trobava marejat. Mirà una tercera vegada els ulls de l'home, sí, sens dubte eren com aquells que feia temps la seua ment li impedia recordar.

- Té vosté alguna filla, senyor?

- No, per què ho diu?

El pintor va deixar caure el grafit al sòl, decepcionat. Va girar el cap per desviar la mirada de l'estranyat senyor. Per tot arreu veia aquells ulls, aquella mirada de tardor, amb tota la seua brillantor i expressió joiosa. Va sortir depressa al carrer. Tota la gent que es creuava el mirava. I en aquelles mirades veia els mateixos ulls. Va córrer cap a casa. Es va tancar en el seu estudi i es va disposar a acabar aquella pintura abans que la imatge desapareguera una altra vegada de la seua ment. S'hi estigué tota la vesprada allí, tancat, pintant els últims detalls d'aquell bell rostre.

A la mitjanit va fer l'última pinzellada i va firmar el llenç. Sonaren les campanes de l'Esglèsia, anunciant el canvi de jorn. Començava el 22 de setembre, començava la tardor. El pintor, sentint-se ja feliç de contemplar l'obra acabada i bella, es va allunyar per poder-la veure millor i mirar-la en tota la seua esplendor. Aleshores, va contemplar com, al mig de l'estància, entre pinzells, pintures i teles, un remolí de vent i llum començava a créixer. Poc a poc, la imatge anà fent-se més nítida, fins que eclipsà l'acabat quadre. La donzella s'hi va mirar, la pintura pareixia un espill. Majestuosament s'hi va girar cara cap al pintor i amb una delicada reverència li va donar les gràcies per haver-la retratada tan perfectament. El pintor, sense saber què dir, li va tornar el salut, bocabadat per la bellesa d'aquella criatura. Es miraren durant eterns segons.

- Has fet una bonica tasca, t'estic molt agraïda. Ningú sinó tu haguera sigut capaç de realitzar tan noble obra, de retratar la imatge que em neguen els miralls.

Aquella veu efímera va il·luminar el rostre del pintor, que es va disposar a entregar-li el quadre, i si feia falta, entregar-se ell mateix.

-No, queda't tu el quadre. Te'l mereixes. Ens tornarem a veure en caure l'última fulla, juntament amb el primer floc de neu. Ara marxe, he d'emprendre un any més la meua feina.

La Tardor el va besar, amb els seus llavis vermells, que dibuixaven un meravellós somriure, va tornar a fer la reverència, i amb aquella càlida llum que emanava, va travessar el cristall de la finestra en direcció a la ciutat. Era hora d'adormir tots els arbres, a fi de protegir-los del fred de l'hivern...

...La majestuosa donzella se'n va anar, abans que el pintor pogués articular, amb una suau veu, el seu agraïment per confiar-li el quadre en les seues humils mans:

-Ha sigut tot un detall...

Rodejat pel desert

Feia dies que atravessava aquell desert àrid i dorat. A cada pas que feia, l'escassa aigua que li quedava a la cantimplora s'evaporava, fugint d'aquell patiment; i les poques forces que li restaven eren absorvides per aquell sòl calent. Feia dies que només veia dunes i dunes, montanyes inacabables d'arena, de milers i milions grans d'arena el rodetjaven. Els mil draps que duia al damunt per protegir-se del Sol li dificultaven el moviment, però així i tot avançava, molt a poc a poc, en direcció cap a la mar. Aquella mar que li permetria sortir d'aquelles terres, d'aquell sol tan calent. S'endinsaria dins l'aigua blava i fresca, dins d'aquella gran massa de vida que fluia pels oceans. No desitjava altra cosa en la vida que veure la mar i tocar l'aigua.

Obligat, per naixement i atzar, a romandre en aquell maleït desert, quan la seua naturalesa era la de la tundra nòrdica, havia marcat la seua vida. Des de menut el color groc l'havia rodejat allà on havia mirat, la llum del Sol calent del dia, l'arena bullent del sòl que xafava a cada pas, l'or que li havien obligat a vigilar sense poder tocar-lo. Simplement havia de mirar-lo, i vigilar que sempre estava allí; a canvi el deixarien partir quan arribara l'home que duria armes a canvi d'aqueix metall. Anys i anys hagué d'esperar. Però a la fi va aparéixer l'esperat individu. Immediatament va fugir d'aquell lloc, tot volent oblidar-lo, i buscar altres paisatges de diferent color, com per exemple, el color blau de la mar. S'havia pensat que hi arribaria abans, pero ja feia llargs dies que vagava entres territoris oblidats per la civilització, i ja no sabia ni si seguia la direcció correcta. La fatiga, la calor i l'ànsia d'arribar a l'aigua, feien que vegera miralls per tot arreu. Però ja no s'il·lusionava, no li quedaven ni forces per a això.

De repent, va sentir un nou so, diferent als que havia escoltat mai. I aleshores va mirar al cel, i va veure una blanca gavina volar en la mateixa direcció en la què ell avançava. Era real, l'havia escoltada, havia escoltat el seu cant! Va avançar ja, sense miraments més ràpid i decidit. Ja notava la brisa de la mar! En arribar al cim d'aquella última muntanya d'arena va veure als seus peus com s'estenia aquell gran mantell blau, immensament bonic i blau. Sentia la remor de les ones al trencar, els crits de les gavines que el rebien contentes i orgulloses d'ell, que havia aconseguit creuar el desert i arribar fins a la mar. La imatge era com la fotografia que li havien mostrat mentre vigilava l'or, però cent vegades més autèntica. Va descarregar tot l'equipatge ràpidament i es va llençar a l'aigua, amb un somriure al rostre i llàgrimes d'alegria als ulls...

...I allí s'hi va quedar, somrient-li al cel, sobre aquella arena que encara l'acompanyava i que mai havia abandonat. Sobre aquell mantell dorat i càlid que l'abraçaria per sempre, i que mai podria abandonar...

Poc a poc, l'arena del desert va anar cobrint el seu cos nu i el seu somriure. Romandria per sempre allí, al centre d'aquell oceà àrid i dorat, perquè era la seua obligació, per naixement, per atzar. Irremeiablement.