Tots i totes, totes i tots, comptem d'igual manera

Amb la meua existència tan inútil, inútil o pitjor: que emprenya amb tot el que faig, tot el que em rodeja; vaig decidir assomar-me a la balconada del setzé pis, on jo vivia. Tots els dies hi havia mirat per aquells cristalls que arribaven fins al sòl, i medien més de 2 metres. Les vistes a la ciutat eren impressionants, i des d'allà dalt no se sentien, quasi, els motors oxidats que més avall contaminaven l'aire. El cel avui era gris, no se sabia exactament si era culpa dels núvols, o del fum, però tant se valia, era gris igual. Des d'allí dalt, amb el nas apretat contra el cristall, vaig mirar cap avall, molt avall... on a penes distingia els minúsculs punts que amb presses avancaven per les voreres tots esquivant-se, o tropessant, dirigint-se cap a les oficines...

Prompte vaig deixar de veure res, perquè el contrast de temperatures havia fet que apareguera baf per davall del meu nas... Em vaig apartar. Encara pensativa, la meua existència volia deixar de ser-ho, de ser existent, d'existir en aquell món, tan inútilment, fent més mal que bé amb cada acte que duia a terme, quasi com tothom..., deixar d'existir com a persona, com a subjecte pensant, relaxar al fi la meua ment, apagar-la, extingir-la, acabar amb la seua existència, amb les obres que feia cada dia, més roïnes que altra cosa...

Era tan inútil jo com una gota d'aigua més dins la mar...

...la mar està formada de milions de gotes d'aigua.

Aleshores, vaig comprendre que si gota a gota, anaren desapareguent de l'oceà, aquest es quedaria buit, totes les gotes compten: les més fredes, les més calentes, les més salaes, les més dolces, les més amargues, les més fondes, les més superficials, les que s'evaporen, les que no, les que venen dels rius, les que erossionen les roques, les que banyen les platges, les que espenten els vaixells, les que els enfonsen,... Totes. Així, d'igual manera, totes les persones comptem, amb els seus defectes, les seues virtuds, els seus mals de cap, les seues alegries, els seus pensaments, les seues idees, les seues codícies, les seues avarícies, el seu egocentrisme (tots som egocentristes), el seu egoísme, la seua preocupació pels demés, la seua estima (o odi) a l'entorn, la seua bondat (o no), les seues accions, el seu egoísme... Totes i tots, tots i totes, comptem, sense nosaltres el món seria diferent; sense nosaltres la humanitat no seria humanitat. Hem de ser nosaltres mateixa, tal com som, col·laborar i cooperar amb la resta dels humans i d'éssers vius per poder viure el millor possible en aquest món que ens ha sigut llegat. Tots comptem, tots sumem (i quan ens arriba l'hora, restem) en aquesta vida, tots aportem la nostra gota d'aigua a l'immens oceà, perquè tots valem el mateix (malgrat no tenir preu, ni voler-ne).

Però no estaria de més col·laborar amb la natura, o almenys, no emprenyar-la tant. No s'ho mereix.

...Em vaig apartar del cristall, d'aquelles fabuloses vistes, i vaig remprendre la tasca que estava fent moments abans.