T'ATREVIRIES?

Totes les vesprades se situava al començament d'aquell llarg corredor, il·luminat amb la llum que entrava per les vidreres del sostre. Un corredor extens i estret, recte, de parets llises i blanques i sòl de màrmol. Al final hi havia una porta, tancada. La porta, alta, estreta i de fusta macissa d'ametller, tenia una ferradura de bronze, de la qual ella en tenia la clau.

Li havien dit que darrere d'aquella porta, la gent s'havia hagut d'enfrontar als seus temors, als seus pensaments, a la seua persona mateixa. Que ningú no sabia massa bé el que hi havia darrere d'aquell misteriós portal, que ningú l'havia obert dues vegades ni havia dit el que s'havia trobat al darrere, que ho havia guardat en un secret fins el fi dels seus dies, però que la vida d'aquells valents que s'havien atrevit a creuar-lo, havia canviat, ja no havien tornat a ser els mateixos de sempre...

Ara era ella la que posseïa la clau, la que tenia en la seua mà, des de ja feia temps, el poder de descobrir l'enigma que amagava aquella porta. Allí, al principi del corredor, com totes les vesprades, la va contemplar. Pas a pas, avançava, lentament cap a ella. La mirava, i aquesta li tornava la mirada. La intimidava. Era aleshores quan ella començava a sentir temor. Què hi hauria darrere d'aquella porta que canviava tant a les persones? Què seria allò que les feia enfrontar-se a elles mateixes? Per quina raó ningú no havia volgut tornar a obrir-la una segona vegada? Tan roïna n'havia sigut l'experiència? Potser havien maleït la seua curiositat fins al punt d'haver desitjat no haver creuat mai el portal? Fins al punt de tornar-se bojos després d'aquella intromissió? O pot ser l'experiència havia sigut bona i aquestes persones havien canviat per a bé? Sí, devia de ser això.

Es va aturar davant la porta, i va traure la clau de la seua butxaca. La va empunyar, i altra vegada, la por a allò desconegut la va recórrer de dalt a baix perquè, si l'experiència havia sigut bona, per quina raó no havien tornat a creuar la porta més vegades? I per què no li havien contat a ningú el que s'ocultava allí darrere? I si no totes les persones hagueren eixit després d'entrar en aquella cambra? Si algunes s'hagueren quedat per sempre atrapades allí dins, lluitant contra els seus temors més forts, éssent torturades eternament, i només podent escapar-se algun afortunat, que havia quedat infeliç per a la resta de la seua vida? I si havien hagut de passar una terrible condemna allí dins que els haguera marcat per sempre? Valdria la pena creuar la porta i enfrontar-se al sofriment? O era preferible quedar-se a segur?

El Sol començava a aproximar-se a l'horitzó, i la llum anava abandonant la sala lentament. La porta s'alçava davant d'ella immensament alta, imposant la seua presència, la qual dominava tot aquell corredor, que amb por havia recorregut durant tantes vegades, i sempre havia tornat per ell sense decidir-se a obrir aquell pany.

El misteri que amagava aquella porta la feia sentir-se diminuta al seu costat, indefensa i fràgil; incapaç d'afrontar el contingut que s'amagava a menys d'un metre d'ella, darrere d'aquella fusta. Abans de donar-li la clau, li havien preguntat si s'atreviria, si seria capaç de girar el pom de la porta, i ella havia contestat que sí, que era molt valenta. Però ara ho dubtava.

Per què, qué era la valentia? Per a què servia? Per a burlar la mort i riure's d'ella? I si és ella la que acabava rient-se del valent? De fet és ella la última que riu. Encara que, la veritat és, que quan ella riu, tu ja no l'escoltes ni la sents.

Va decidir ser valenta, córrer el risc i obrir la porta, "t'atreviries?", "és clar", "però i si...?" la tentava la seua ment, "Res no importa ja, està tot decidit. Per avançar en la vida és necessari arriscar-se, això la fa més emocionant, i si superes el risc, l'enriqueix i li dóna més valor. Els covards cauen en la rutina, anant i venint per un corredor que no s'atreveixen a abandonar. Els valents en fugen de la rutina, s'escapen, desitjant viure la vida, encara que aquesta puga acabar-se abans, però almenys, la gaudeixen. Vaig a creuar la porta, ja estic cansada d'aquest corredor monòton."

La mà li tremolava quan va decidir obrir la porta. Li va costar encertar el forat del pany amb la clau. Una vegada la clau estava dins, va inspirar per agarrar suficient aire i la va girar lentament. Després va empentar la porta de darrere de la qual eixia una llum suau. Va entrar en la cambra. Quadrada, blanca i buida. Únicament hi havia un cristall rectangular a la paret del fons. S'hi va acostar. Era un mirall. Allí va contemplar la seua imatge, el seu rostre, el seu cos. Els seus ulls, que la miraven atentament, igual que ella els mirava a ells. Va mirar-se les mans, que ja no tremolaven. Es va veure a ella, més forta, més decidida, més feta.

Va eixir de la cambra, tancar la porta i en va traure la clau. Ja havia aprés la lliçó.

Ara li tocava a un altre...