Va alçar la vista, va mirar al cel. Les estrelles quedaven insignificants al costat d'aquella Lluna que es veia tan gran, que brillava cada dia més i més amb aquella llum de plata. Se sentia la veu d'alguns mussols, que acompanyaven el ritme frenètic amb què el grills de l'estiu entonaven la nit. No hi havia ni un núvol allà dalt, en aquell espai tan obert, tan gran, tan llunyà, alien a tot el que passa en aquest insignificant planeta, a totes les injustícies, a totes les accions sanguinàries i doloroses, que no alteren per a res la fisionomia de l'univers. Tot el cel ras, de color negre banyat en la llum platejada de la Lluna, eixa Lluna que ens torna la mirada allà on estigam, que ens estima i per això ens visita totes les nits, encara que no la pugam veure perquè la nostra Terra no deixa que li arribe la llum.
Tots els dies, ell li cantava una bella melodia, a la única que l'estimava, ningú dels seus coneguts el visitava, però la Lluna sempre estava allí, recolzant-lo i vigilant-lo per a què no li ocorreguera res roí.
Després d'haver entonat la cançó, en companyia dels mussols i els grills, va abaixar la vista fins als barrots de la seua celda, a través dels quals contemplava els astres, i va començar a plorar, sota la mirada apenada de la seua estimada...
2 comments:
Si lliges els comentaris que la gent et deixa perqui, comença a llegir els meus dels dos anteriors cap a munt:)
Per a aquest últim article sols una paraula: Poètic.
Clar que els llig, gràcies per llegir tu els meus escrits. muaak!
Post a Comment