T'ATREVIRIES?

Totes les vesprades se situava al començament d'aquell llarg corredor, il·luminat amb la llum que entrava per les vidreres del sostre. Un corredor extens i estret, recte, de parets llises i blanques i sòl de màrmol. Al final hi havia una porta, tancada. La porta, alta, estreta i de fusta macissa d'ametller, tenia una ferradura de bronze, de la qual ella en tenia la clau.

Li havien dit que darrere d'aquella porta, la gent s'havia hagut d'enfrontar als seus temors, als seus pensaments, a la seua persona mateixa. Que ningú no sabia massa bé el que hi havia darrere d'aquell misteriós portal, que ningú l'havia obert dues vegades ni havia dit el que s'havia trobat al darrere, que ho havia guardat en un secret fins el fi dels seus dies, però que la vida d'aquells valents que s'havien atrevit a creuar-lo, havia canviat, ja no havien tornat a ser els mateixos de sempre...

Ara era ella la que posseïa la clau, la que tenia en la seua mà, des de ja feia temps, el poder de descobrir l'enigma que amagava aquella porta. Allí, al principi del corredor, com totes les vesprades, la va contemplar. Pas a pas, avançava, lentament cap a ella. La mirava, i aquesta li tornava la mirada. La intimidava. Era aleshores quan ella començava a sentir temor. Què hi hauria darrere d'aquella porta que canviava tant a les persones? Què seria allò que les feia enfrontar-se a elles mateixes? Per quina raó ningú no havia volgut tornar a obrir-la una segona vegada? Tan roïna n'havia sigut l'experiència? Potser havien maleït la seua curiositat fins al punt d'haver desitjat no haver creuat mai el portal? Fins al punt de tornar-se bojos després d'aquella intromissió? O pot ser l'experiència havia sigut bona i aquestes persones havien canviat per a bé? Sí, devia de ser això.

Es va aturar davant la porta, i va traure la clau de la seua butxaca. La va empunyar, i altra vegada, la por a allò desconegut la va recórrer de dalt a baix perquè, si l'experiència havia sigut bona, per quina raó no havien tornat a creuar la porta més vegades? I per què no li havien contat a ningú el que s'ocultava allí darrere? I si no totes les persones hagueren eixit després d'entrar en aquella cambra? Si algunes s'hagueren quedat per sempre atrapades allí dins, lluitant contra els seus temors més forts, éssent torturades eternament, i només podent escapar-se algun afortunat, que havia quedat infeliç per a la resta de la seua vida? I si havien hagut de passar una terrible condemna allí dins que els haguera marcat per sempre? Valdria la pena creuar la porta i enfrontar-se al sofriment? O era preferible quedar-se a segur?

El Sol començava a aproximar-se a l'horitzó, i la llum anava abandonant la sala lentament. La porta s'alçava davant d'ella immensament alta, imposant la seua presència, la qual dominava tot aquell corredor, que amb por havia recorregut durant tantes vegades, i sempre havia tornat per ell sense decidir-se a obrir aquell pany.

El misteri que amagava aquella porta la feia sentir-se diminuta al seu costat, indefensa i fràgil; incapaç d'afrontar el contingut que s'amagava a menys d'un metre d'ella, darrere d'aquella fusta. Abans de donar-li la clau, li havien preguntat si s'atreviria, si seria capaç de girar el pom de la porta, i ella havia contestat que sí, que era molt valenta. Però ara ho dubtava.

Per què, qué era la valentia? Per a què servia? Per a burlar la mort i riure's d'ella? I si és ella la que acabava rient-se del valent? De fet és ella la última que riu. Encara que, la veritat és, que quan ella riu, tu ja no l'escoltes ni la sents.

Va decidir ser valenta, córrer el risc i obrir la porta, "t'atreviries?", "és clar", "però i si...?" la tentava la seua ment, "Res no importa ja, està tot decidit. Per avançar en la vida és necessari arriscar-se, això la fa més emocionant, i si superes el risc, l'enriqueix i li dóna més valor. Els covards cauen en la rutina, anant i venint per un corredor que no s'atreveixen a abandonar. Els valents en fugen de la rutina, s'escapen, desitjant viure la vida, encara que aquesta puga acabar-se abans, però almenys, la gaudeixen. Vaig a creuar la porta, ja estic cansada d'aquest corredor monòton."

La mà li tremolava quan va decidir obrir la porta. Li va costar encertar el forat del pany amb la clau. Una vegada la clau estava dins, va inspirar per agarrar suficient aire i la va girar lentament. Després va empentar la porta de darrere de la qual eixia una llum suau. Va entrar en la cambra. Quadrada, blanca i buida. Únicament hi havia un cristall rectangular a la paret del fons. S'hi va acostar. Era un mirall. Allí va contemplar la seua imatge, el seu rostre, el seu cos. Els seus ulls, que la miraven atentament, igual que ella els mirava a ells. Va mirar-se les mans, que ja no tremolaven. Es va veure a ella, més forta, més decidida, més feta.

Va eixir de la cambra, tancar la porta i en va traure la clau. Ja havia aprés la lliçó.

Ara li tocava a un altre...

Contemplant la Lluna...

Va alçar la vista, va mirar al cel. Les estrelles quedaven insignificants al costat d'aquella Lluna que es veia tan gran, que brillava cada dia més i més amb aquella llum de plata. Se sentia la veu d'alguns mussols, que acompanyaven el ritme frenètic amb què el grills de l'estiu entonaven la nit. No hi havia ni un núvol allà dalt, en aquell espai tan obert, tan gran, tan llunyà, alien a tot el que passa en aquest insignificant planeta, a totes les injustícies, a totes les accions sanguinàries i doloroses, que no alteren per a res la fisionomia de l'univers. Tot el cel ras, de color negre banyat en la llum platejada de la Lluna, eixa Lluna que ens torna la mirada allà on estigam, que ens estima i per això ens visita totes les nits, encara que no la pugam veure perquè la nostra Terra no deixa que li arribe la llum.

Tots els dies, ell li cantava una bella melodia, a la única que l'estimava, ningú dels seus coneguts el visitava, però la Lluna sempre estava allí, recolzant-lo i vigilant-lo per a què no li ocorreguera res roí.

Després d'haver entonat la cançó, en companyia dels mussols i els grills, va abaixar la vista fins als barrots de la seua celda, a través dels quals contemplava els astres, i va començar a plorar, sota la mirada apenada de la seua estimada...

Tots i totes, totes i tots, comptem d'igual manera

Amb la meua existència tan inútil, inútil o pitjor: que emprenya amb tot el que faig, tot el que em rodeja; vaig decidir assomar-me a la balconada del setzé pis, on jo vivia. Tots els dies hi havia mirat per aquells cristalls que arribaven fins al sòl, i medien més de 2 metres. Les vistes a la ciutat eren impressionants, i des d'allà dalt no se sentien, quasi, els motors oxidats que més avall contaminaven l'aire. El cel avui era gris, no se sabia exactament si era culpa dels núvols, o del fum, però tant se valia, era gris igual. Des d'allí dalt, amb el nas apretat contra el cristall, vaig mirar cap avall, molt avall... on a penes distingia els minúsculs punts que amb presses avancaven per les voreres tots esquivant-se, o tropessant, dirigint-se cap a les oficines...

Prompte vaig deixar de veure res, perquè el contrast de temperatures havia fet que apareguera baf per davall del meu nas... Em vaig apartar. Encara pensativa, la meua existència volia deixar de ser-ho, de ser existent, d'existir en aquell món, tan inútilment, fent més mal que bé amb cada acte que duia a terme, quasi com tothom..., deixar d'existir com a persona, com a subjecte pensant, relaxar al fi la meua ment, apagar-la, extingir-la, acabar amb la seua existència, amb les obres que feia cada dia, més roïnes que altra cosa...

Era tan inútil jo com una gota d'aigua més dins la mar...

...la mar està formada de milions de gotes d'aigua.

Aleshores, vaig comprendre que si gota a gota, anaren desapareguent de l'oceà, aquest es quedaria buit, totes les gotes compten: les més fredes, les més calentes, les més salaes, les més dolces, les més amargues, les més fondes, les més superficials, les que s'evaporen, les que no, les que venen dels rius, les que erossionen les roques, les que banyen les platges, les que espenten els vaixells, les que els enfonsen,... Totes. Així, d'igual manera, totes les persones comptem, amb els seus defectes, les seues virtuds, els seus mals de cap, les seues alegries, els seus pensaments, les seues idees, les seues codícies, les seues avarícies, el seu egocentrisme (tots som egocentristes), el seu egoísme, la seua preocupació pels demés, la seua estima (o odi) a l'entorn, la seua bondat (o no), les seues accions, el seu egoísme... Totes i tots, tots i totes, comptem, sense nosaltres el món seria diferent; sense nosaltres la humanitat no seria humanitat. Hem de ser nosaltres mateixa, tal com som, col·laborar i cooperar amb la resta dels humans i d'éssers vius per poder viure el millor possible en aquest món que ens ha sigut llegat. Tots comptem, tots sumem (i quan ens arriba l'hora, restem) en aquesta vida, tots aportem la nostra gota d'aigua a l'immens oceà, perquè tots valem el mateix (malgrat no tenir preu, ni voler-ne).

Però no estaria de més col·laborar amb la natura, o almenys, no emprenyar-la tant. No s'ho mereix.

...Em vaig apartar del cristall, d'aquelles fabuloses vistes, i vaig remprendre la tasca que estava fent moments abans.

Maleïdes bombes!!

Rodejat per la dolçor dels somnis... i de sobte, es va despertar respirant fort i copiosament es va arrancar del braç aquell bendatge irritant i brut. A sota, la pell, recent nascuda, encara molt sensible, va respirar i, immediatament va començar a queixar-se. La picor irritant que el marmolava des de feia dies degut a aquell miserable drap en el què li havien enfundat el braç, va tenir el seu màxim esplendor. La carn roja cridava i l'altra mà (la que li quedava), se la va mossegar per a evitar arrepentir-se de rascar-se l'extrem del braç, el colze, que ja començava a curar-se. La foscor de la nit el rodejava, però quasi podia veure la llum incandescent del seu braç, eixa que l'amargava dia i nit. El metge li havia dit que sota ningún concepte es llevara el bendatge, però ja estava fart! Els fils se li estaven incrustant cada vegada més dins la ferida, i la pell estava curant per damunt d'ells. La sang seca li rossava la fina capa de pell que el seu cos a dures penes havia aconseguit reconstruir, i la feia pols. El dolor intens ja formava part del seu dia a dia, així com el dolor de ser escriptor sense la seua mà dreta.

I tot eixe patiment... per què? Per quina miserable raó havia estat ell, en el centre de la guerra en el precís instant en què la bomba va estallar? Per què el braç dret?! Quina era la raó d'aquell càstig?! Tot el cos ilès, però la mà dreta ja no la tenia; encara intentava agafar la pluma amb ella, però ella ja no estava allí per a respondre! Què havia fet ell malament? Contar el patiment dels pobles bombardejats, per a què el món reaccionara? Descriure les maldats que feien els exèrcits a les persones inocents? Raonar la irracionalitat de la guerra? Voler un món de pau i sense conflictes? Tan dolent era allò?!

No sabia què fer; abans quan estava pensatiu o incòmode, o enfadat, o rabiós, ... escrivia. Però ara... ja no podia...

...El dolor el va tornar a cridar des del seu cos, més viu i maleit que mai. Tancava els ull i només veia roig... roig de foc, roig de sang, roig de la terra en la que s'havia desplomat, roig del Sol que l'havia enlluernat... Rojos tenia ell els ulls de tant de plorar!!

Maleïdes bombes!!