Trencar la rutina

No sabia amb quin adjectiu descriure aquell sabor que l'embriagava cada matí només alçar-se. Se n'anava a la cuina després de llavar-se la cara i recollir-se els cabells amb un llaç; es ficava la música amb el volum molt baixet per no despertar a ningú, i es feia el seu deliciós café amb una dolça capa d'escuma. Era el seu petit plaer de cada dia. Se'l prenia de peu, amb els colzes sobre el banc de la cuina, no tenia temps a sentar-se.

Només acabar-se el café s'adonava de la realitat immediata: com sempre se li havia fet tard. De pressa es dirigí a despertar als seus dos companys de pis, es vestí, s'arreglà un poc la imatge i tancà la porta de l'habitació d'un colp sec, a fi que ningú veiés el desastre que allí hi regnava. Sortí de l'edifici corrent, encara mirant dins de la motxilla, assegurant-se que ho duia tot: mòbil, claus, ordinador, càmera, estoig, agenda i l'àlbum de fotos de les seues persones estimades.

Engegà el motor del cotxe i es dirigí a l'oficina, la rutina ja li avançava el quadre que l'esperava només girar el cantó: una immensa cua de cotxes, tots seguint la mateixa direcció, per desembocar a les oficines. Allí passarien el dia, sense fer altra cosa que esperar l'hora de sortida, per eixir amb presses del treball i tornar a casa, després d'una llarga estona de maleïr el tràfic de cotxes.

Ella en canvi, aquest matí decidí no sufocar-se, no clavar-se les ungles a les palmes de la mà mentre s'aferrava al volant, no mossegar-se la llengua consumida pels nervis i les presses, no mirar el rellotge i tindre la temptativa d'atrassar-lo mitja hora. Estava ja farta d'aquell repetit ritme de vida, avorrit com ell a soles. Decidí mirar per sobre de tot allò, més enllà de les presses, dels cotxes, del fum, dels conductors estressats. Alçà la vista al cel, les oronetes també havien despertat ja. Volaven fermes i trankiles. Mirà al seu alrededor, a la vorera del seu costat, un senyor major passejava el seu gos, trankil, i més enllà dos nens jugaven amb una pilota celebrant les vacances.

Mentre mirava cap a l'exterior del seu vehicle, l'embotellament es va fer més fluïd, i els automòbils començaren a avançar més regularment. Tots acceleraren desmesuradament a fi d'arribar a la feina, desganats, per supost. Ella, es dirigí amb relaxació cap al seu treball, aparcà el cotxe, hi baixà i entrà a l'oficina. Per primera vegada des de feia temps, hi entrava en aquell local de bon humor i amb gana de gaudir del dia.

Una espera per l'eternitat

Havien quedat allí, al centre exacte del bosc de l'est, a la mitjanit del proper quart de lluna creixent. El lloc i el moment eren estranys, com aquella sombra amb qui es reuniria, però va accedir; la informació que li prometia era de gran valor... per fi aconseguiria allò que havia estat cercant des de feia tant de temps. Haurien d'acudir sense armes ni llums, ell a més, hauria de dur una bossa plena de pètals de roses del seu jardí, tots rojos, entre els quals col·locaria dues monedes d'or i una de plata. La bossa seria de cuir oscur, i el llaç de seda blanca. Havia portat la bossa, els pètals i les monedes... i una arma, no se'n refiava d'aquell individu al qui no li havia vist el rostre.

El cant dels llops va assenyalar la mitjanit, les òbiles els acompanyaren; el vent va ballar al ritme de la suntuosa melodia que inundava aquell espai, tot movent les branques plenes de fulles seques per afegir la percusió. Aquella cançó li provocà un escalfred que el va recórrer del cap als peus. Tot aquell escenari misteriós començava a irritar-lo, el pànic començava a divisar-se al fons de les seues pupil·les.

L'individu no venia, malgrat haver exigit puntualitat. Tardava, o estava allí i no el veia? Com anava a veure'l dins d'aquella oscura gàbia de fusta i fulles? La llum de la nit no era suficient per a saber a quin objecte pertanyia cada ombra que el rodejava. Va voler cridar el nom del personatge tenebrós, per saber si almenys estava ja apropant-se al lloc d'encontre i li contestava, pero no va osar interrompre la sinfonia de la nit, a més, no sabia el seu nom.

Va començar a fer voltes en cercle, inquiet, buscant entre la foscor la llum d'alguns ulls que no fossin els seus. Nerviós, va traure l'arma que duia amagada. Se sentia enganyat, ja passava més d'una hora des què havia començat la música que ambientava la situació, i no cesava. Aquell irritant so que esperava amb ell l'arribada del desconegut continuava marmolant-lo, el pànic anava augmentant, la sensació de ser observat i burlat el torturava, la foscor l'oprimia, els ulls començaren a plorar-li, els gemecs se li escapaven de la gola, les mans li tremolaven, continuava empunyant la pistola. La situació no era gens acollidora, sentia els ulls de l'estrany en la seua esquena, es girava i no els veia. La remor de les fulles li suspirava el fi del seu destí.

Aquella tortura començava a esgotar-lo; ningú no acudia al seu encontre. Es va sentir perdut, no recordava on estava, el temor a continuar allí va poder amb ell. Va intentar moure's, però les cames no li van respondre, temien que moure's del lloc fós pitjor que quedar-se esperant. El pànic s'havia apoderat ja de tot el seu cos, de la seua essència.Va ser aleshores quan les llàgrimes que plorava van caure al sòl, juntament amb la bossa dels pètals rojos. L'arma encara li restava fortament agarrada.

La incapacitat de reaccionar el consumia. Ningú no acudia a buscar-lo, seria incapaç d'eixir del bosc, restaria allí tota la vida.L'olor a roses banyades va inundar els seus pulmons, la bogeria ja semblava instaurada en la seua persona, va començar a riure maquiavèlicament, fins al punt què la seua veu es va imposar a la resta de sons que el rodejaven. Amb aquesta acció, l'escassa energia que li quedava va partir amb el vent, el qual va esparcir els pètals de rosa pel sòl. El seu cos s'hi va desplomar, inconscient, sobre aquell llit de roses que la nit li havia construit.

Aleshores una llum fosca va sorgir d'entre els frondosos arbres, va prendre la moneda de plata i se la va guardar dins la bossa de cuir; va col·locar les monedes d'or sobre els ulls de l'home; va trencar l'arma amb un bufit, aquesta estava rodejada d'una bassa roja, feta de llàgrimes i pigment dels pètals. I va nyugar la cinta de seda al seu turmell. Finalment, aquella llum encaputxada va tocar, amb la seua mà el front de l'home, que continuava immòbil.

D'aquesta manera ell va aconseguir allò que desitjava des de feia tant de temps: la immortalitat i la riquesa...

...Descansaria eternament sobre aquell llit de roses, amb la vista fixada en or, i amb el tacte de la seda sobre la seua pell. Aquell era el preu de la immortalitat...

...més una moneda de plata que la fosca llum va fundir per banyar la lluna...

Una dansa per somriure

La música va començar a sonar. El teló s'obria lentament. Teles de color pastel decoraven l'escenari. La ballarina va fer el primer plié, i va esperar a què acabara el preludi de la sinfonia per començar la seua bella dansa. El mallot, el tutú, els suaus i tangents moviments que realitzava i l'ambient creat per la melodia hipnotitzaven els espectadors, els quals no osaven apartar la vista d'aquella criatura. La delicadesa d'aquell ball evocava els més alegres i feliços moments de la vida de cadascú. Ella, mentre ballava, deixant-se portar per la brisa de les notes dels violins i violoncels, recordava el dia en què decidí dedicar la seua vida a la dansa.

Eren temps de guerra, hi havia fam i morts per tot arreu, el fred colpejava els ossos de tots els habitants de Moscú. Vivia al carrer, vestia la roba d'aquells que ja havien caigut preses de la dolent gelada. Divagava entre els carrers, en busca d'alguna cosa per menjar. La seva vida era trista, dedicada únicament a la supervivència diaria. Perduda avançava pel temps, atemorida per la violència que s'estenia pel món, i junt amb ella, la tristesa i el buit que hi deixava al seu pas. No obstant, aquell dia, uns músics de corda decidiren fer front a totes les penúries de la vida, tragueren els seus instruments i es disposaren a entonar cançons al mig de la plaça per animar a la gent que estava ja perdent totes les esperances de prolongar la seua dura presència. Si potser la música no feia molt, almenys sí que s'hi notaven alguns xicotets canvis en la mirada d'aquelles persones que arribaven a escoltar les notes, i que poc a poc començaven a somriure. Ella, s'hi va acostar als músics, alegre de veure que encara hi havia gent que malgrat la mala situació en la què vivia, continuava tenint ànims i li somreia a la vida com si aquesta la tractés de manera esplendorosa. Embriagada per aquell so, va començar a ballar entre en companyia dels instruments, intentant imitar les postures de ballet que havia vist en alguns cartells penjats a les fatxades dels teatres. I, a pesar del fred, de la fam, de la fatiga,... s'hi va sentir la persona més afortunada del món, ja que gaudia de la vida, sobre aquell mantell blanc que cobria el carrer, il·luminada per una tènue llum d'hivern que començava a desvanir-se, i acompanyada per aquella suau sinfonia que inundava el seu cos i el feia moure's junt amb ella pel temps i l'espai, ignorant qualsevol altra cosa... I el millor era què aquesta sensació era capaç de transmétre-la a aquelles persones que s'anaven acumulant a la plaça, i què, somrients, la miraven ballar. Aquell dia, va comprendre el poder de la dansa, i la felicitat que podia infundar en la gent...

...Sonaven les notes finals, la ballarina realitzava les últimes suntuoses piruetes, les més espectaculars de tota la nit. Els assistents al gran teatre aguantaven la respiració observant aquells moviments angelicals que acompanyaven al so que els rodejava; l'únic so que se sentia. Va acabar la funció. Tots, amb llàgrimes als ulls, van aplaudir a l'artista, aquesta va saludar amb modèstia al públic, feliç, com sempre que ballava, i féu una passa enrere, deixant que l'aplaudiment fós per als músics, per als artistes de la màgia sonora, per als creadors de somnis melodiosos, als quals els devia tant i estimava bojament. Els músics agraïts i també hipnotitzats per la dansa i l'espectacle en si, es miraven, orgullosos, a aquella dona, a la qual acompanyaven des de feia tant de temps, i a la qual havien vist créixer des d'aquells dies gelats de Moscú.

... Junts havien aprés que, si li somrien a la vida, aquesta els tornaria el somriure...

Tot, un detall

Els detalls omplen la vida, li donen sentit a tot. Els petits detalls de cada moment són allò que fa que un dia es diferencie d'un altre. Els petits detall diferencien una bona melodia de la resta de sons, un bon quadre de la resta d'imatges. I el pintor ho sabia. I sabia també que a aquell quadre que pintava des de feia mesos estava incomplet. Li restaven poques pinzellades, però aquestes eren les que farien que aquell rostre tinguera la mateixa vivacitat que la persona que l'havia inspirat. Una bonica donzella el mirava cada dia sentat sobre aquell escambell, i esperava pacientment a què li donés vida. L'expressió neutra d'aquells ulls l'entristia. El pintor havia arribat a plorar per no poder acabar la pintura. Si només poguera veure-la una altra vegada...

Cada dia que passava, la imatge de la jove es feia més borrosa en la seua ment, més difusa. Ja no podia distingir la brillantor d'aquella mirada que l'havia creuat un bonic dia de tardor. Una mirada que es fonia armoniosament entre els colors de la bella estació, de la mateixa manera que els seus cabells caoba onejaven entre les fulles caduques. Els llavis del seu somriure eren rojos, com les frondoses branques de l'auró que hi tenia al darrere. Una escena meravellosa que el pintor havia retingut en la seua ment, i havia començat a traçar sobre aquella tela molt prompte. Ara, quasi un any després, la pintura continuava incompleta. Aquelles pinzellades... on calia traçar-les? No s'atrevia a continuar per por a emborronar encara més la bellesa de la jove. I mentrestant, el quadre continuava inacabat. Ja no sabia com continuar, què fer.

Sonaren les 5 al rellotge del saló. Va sortir del seu estudi, sense deixar de contemplar aquell inexpressiu rostre. Se li trencava el cor al mirar-lo, i no obstant no podia deixar de fer-ho. Era com un pare que veu infeliç a la seua filla i no pot fer res per alegrar-la. Se sentia impotent.

Va sortir de casa, direcció a les afores de la ciutat. Un noble l'havia contractat per pintar un retrat seu. El rebé al modest despatx del casalot, on acordaren les dimensions del llenç i el preu de la pintura. L'home volia que el retratara davant dels ventanals de la terrassa que donaven al jardí. Un jardí botànic preciós, ple de milers de fragàncies i colors. El quadre quedaria bonic.

El pintor va començar a dibuixar el perfil d'aquell senyor, major però fort i sa, que s'havia assegut al seu davant. Va començar a parlar-li, per tal de conéixer-lo millor i poder reflectir la seua persona en el retrat. Va dibuixar el contorn de la cara, el nas, la boca, els ulls...

Va tornar a mirar-li els ulls, aquells ulls de tardor. Va aturar-se un moment, es trobava marejat. Mirà una tercera vegada els ulls de l'home, sí, sens dubte eren com aquells que feia temps la seua ment li impedia recordar.

- Té vosté alguna filla, senyor?

- No, per què ho diu?

El pintor va deixar caure el grafit al sòl, decepcionat. Va girar el cap per desviar la mirada de l'estranyat senyor. Per tot arreu veia aquells ulls, aquella mirada de tardor, amb tota la seua brillantor i expressió joiosa. Va sortir depressa al carrer. Tota la gent que es creuava el mirava. I en aquelles mirades veia els mateixos ulls. Va córrer cap a casa. Es va tancar en el seu estudi i es va disposar a acabar aquella pintura abans que la imatge desapareguera una altra vegada de la seua ment. S'hi estigué tota la vesprada allí, tancat, pintant els últims detalls d'aquell bell rostre.

A la mitjanit va fer l'última pinzellada i va firmar el llenç. Sonaren les campanes de l'Esglèsia, anunciant el canvi de jorn. Començava el 22 de setembre, començava la tardor. El pintor, sentint-se ja feliç de contemplar l'obra acabada i bella, es va allunyar per poder-la veure millor i mirar-la en tota la seua esplendor. Aleshores, va contemplar com, al mig de l'estància, entre pinzells, pintures i teles, un remolí de vent i llum començava a créixer. Poc a poc, la imatge anà fent-se més nítida, fins que eclipsà l'acabat quadre. La donzella s'hi va mirar, la pintura pareixia un espill. Majestuosament s'hi va girar cara cap al pintor i amb una delicada reverència li va donar les gràcies per haver-la retratada tan perfectament. El pintor, sense saber què dir, li va tornar el salut, bocabadat per la bellesa d'aquella criatura. Es miraren durant eterns segons.

- Has fet una bonica tasca, t'estic molt agraïda. Ningú sinó tu haguera sigut capaç de realitzar tan noble obra, de retratar la imatge que em neguen els miralls.

Aquella veu efímera va il·luminar el rostre del pintor, que es va disposar a entregar-li el quadre, i si feia falta, entregar-se ell mateix.

-No, queda't tu el quadre. Te'l mereixes. Ens tornarem a veure en caure l'última fulla, juntament amb el primer floc de neu. Ara marxe, he d'emprendre un any més la meua feina.

La Tardor el va besar, amb els seus llavis vermells, que dibuixaven un meravellós somriure, va tornar a fer la reverència, i amb aquella càlida llum que emanava, va travessar el cristall de la finestra en direcció a la ciutat. Era hora d'adormir tots els arbres, a fi de protegir-los del fred de l'hivern...

...La majestuosa donzella se'n va anar, abans que el pintor pogués articular, amb una suau veu, el seu agraïment per confiar-li el quadre en les seues humils mans:

-Ha sigut tot un detall...

Rodejat pel desert

Feia dies que atravessava aquell desert àrid i dorat. A cada pas que feia, l'escassa aigua que li quedava a la cantimplora s'evaporava, fugint d'aquell patiment; i les poques forces que li restaven eren absorvides per aquell sòl calent. Feia dies que només veia dunes i dunes, montanyes inacabables d'arena, de milers i milions grans d'arena el rodetjaven. Els mil draps que duia al damunt per protegir-se del Sol li dificultaven el moviment, però així i tot avançava, molt a poc a poc, en direcció cap a la mar. Aquella mar que li permetria sortir d'aquelles terres, d'aquell sol tan calent. S'endinsaria dins l'aigua blava i fresca, dins d'aquella gran massa de vida que fluia pels oceans. No desitjava altra cosa en la vida que veure la mar i tocar l'aigua.

Obligat, per naixement i atzar, a romandre en aquell maleït desert, quan la seua naturalesa era la de la tundra nòrdica, havia marcat la seua vida. Des de menut el color groc l'havia rodejat allà on havia mirat, la llum del Sol calent del dia, l'arena bullent del sòl que xafava a cada pas, l'or que li havien obligat a vigilar sense poder tocar-lo. Simplement havia de mirar-lo, i vigilar que sempre estava allí; a canvi el deixarien partir quan arribara l'home que duria armes a canvi d'aqueix metall. Anys i anys hagué d'esperar. Però a la fi va aparéixer l'esperat individu. Immediatament va fugir d'aquell lloc, tot volent oblidar-lo, i buscar altres paisatges de diferent color, com per exemple, el color blau de la mar. S'havia pensat que hi arribaria abans, pero ja feia llargs dies que vagava entres territoris oblidats per la civilització, i ja no sabia ni si seguia la direcció correcta. La fatiga, la calor i l'ànsia d'arribar a l'aigua, feien que vegera miralls per tot arreu. Però ja no s'il·lusionava, no li quedaven ni forces per a això.

De repent, va sentir un nou so, diferent als que havia escoltat mai. I aleshores va mirar al cel, i va veure una blanca gavina volar en la mateixa direcció en la què ell avançava. Era real, l'havia escoltada, havia escoltat el seu cant! Va avançar ja, sense miraments més ràpid i decidit. Ja notava la brisa de la mar! En arribar al cim d'aquella última muntanya d'arena va veure als seus peus com s'estenia aquell gran mantell blau, immensament bonic i blau. Sentia la remor de les ones al trencar, els crits de les gavines que el rebien contentes i orgulloses d'ell, que havia aconseguit creuar el desert i arribar fins a la mar. La imatge era com la fotografia que li havien mostrat mentre vigilava l'or, però cent vegades més autèntica. Va descarregar tot l'equipatge ràpidament i es va llençar a l'aigua, amb un somriure al rostre i llàgrimes d'alegria als ulls...

...I allí s'hi va quedar, somrient-li al cel, sobre aquella arena que encara l'acompanyava i que mai havia abandonat. Sobre aquell mantell dorat i càlid que l'abraçaria per sempre, i que mai podria abandonar...

Poc a poc, l'arena del desert va anar cobrint el seu cos nu i el seu somriure. Romandria per sempre allí, al centre d'aquell oceà àrid i dorat, perquè era la seua obligació, per naixement, per atzar. Irremeiablement.

T'ATREVIRIES?

Totes les vesprades se situava al començament d'aquell llarg corredor, il·luminat amb la llum que entrava per les vidreres del sostre. Un corredor extens i estret, recte, de parets llises i blanques i sòl de màrmol. Al final hi havia una porta, tancada. La porta, alta, estreta i de fusta macissa d'ametller, tenia una ferradura de bronze, de la qual ella en tenia la clau.

Li havien dit que darrere d'aquella porta, la gent s'havia hagut d'enfrontar als seus temors, als seus pensaments, a la seua persona mateixa. Que ningú no sabia massa bé el que hi havia darrere d'aquell misteriós portal, que ningú l'havia obert dues vegades ni havia dit el que s'havia trobat al darrere, que ho havia guardat en un secret fins el fi dels seus dies, però que la vida d'aquells valents que s'havien atrevit a creuar-lo, havia canviat, ja no havien tornat a ser els mateixos de sempre...

Ara era ella la que posseïa la clau, la que tenia en la seua mà, des de ja feia temps, el poder de descobrir l'enigma que amagava aquella porta. Allí, al principi del corredor, com totes les vesprades, la va contemplar. Pas a pas, avançava, lentament cap a ella. La mirava, i aquesta li tornava la mirada. La intimidava. Era aleshores quan ella començava a sentir temor. Què hi hauria darrere d'aquella porta que canviava tant a les persones? Què seria allò que les feia enfrontar-se a elles mateixes? Per quina raó ningú no havia volgut tornar a obrir-la una segona vegada? Tan roïna n'havia sigut l'experiència? Potser havien maleït la seua curiositat fins al punt d'haver desitjat no haver creuat mai el portal? Fins al punt de tornar-se bojos després d'aquella intromissió? O pot ser l'experiència havia sigut bona i aquestes persones havien canviat per a bé? Sí, devia de ser això.

Es va aturar davant la porta, i va traure la clau de la seua butxaca. La va empunyar, i altra vegada, la por a allò desconegut la va recórrer de dalt a baix perquè, si l'experiència havia sigut bona, per quina raó no havien tornat a creuar la porta més vegades? I per què no li havien contat a ningú el que s'ocultava allí darrere? I si no totes les persones hagueren eixit després d'entrar en aquella cambra? Si algunes s'hagueren quedat per sempre atrapades allí dins, lluitant contra els seus temors més forts, éssent torturades eternament, i només podent escapar-se algun afortunat, que havia quedat infeliç per a la resta de la seua vida? I si havien hagut de passar una terrible condemna allí dins que els haguera marcat per sempre? Valdria la pena creuar la porta i enfrontar-se al sofriment? O era preferible quedar-se a segur?

El Sol començava a aproximar-se a l'horitzó, i la llum anava abandonant la sala lentament. La porta s'alçava davant d'ella immensament alta, imposant la seua presència, la qual dominava tot aquell corredor, que amb por havia recorregut durant tantes vegades, i sempre havia tornat per ell sense decidir-se a obrir aquell pany.

El misteri que amagava aquella porta la feia sentir-se diminuta al seu costat, indefensa i fràgil; incapaç d'afrontar el contingut que s'amagava a menys d'un metre d'ella, darrere d'aquella fusta. Abans de donar-li la clau, li havien preguntat si s'atreviria, si seria capaç de girar el pom de la porta, i ella havia contestat que sí, que era molt valenta. Però ara ho dubtava.

Per què, qué era la valentia? Per a què servia? Per a burlar la mort i riure's d'ella? I si és ella la que acabava rient-se del valent? De fet és ella la última que riu. Encara que, la veritat és, que quan ella riu, tu ja no l'escoltes ni la sents.

Va decidir ser valenta, córrer el risc i obrir la porta, "t'atreviries?", "és clar", "però i si...?" la tentava la seua ment, "Res no importa ja, està tot decidit. Per avançar en la vida és necessari arriscar-se, això la fa més emocionant, i si superes el risc, l'enriqueix i li dóna més valor. Els covards cauen en la rutina, anant i venint per un corredor que no s'atreveixen a abandonar. Els valents en fugen de la rutina, s'escapen, desitjant viure la vida, encara que aquesta puga acabar-se abans, però almenys, la gaudeixen. Vaig a creuar la porta, ja estic cansada d'aquest corredor monòton."

La mà li tremolava quan va decidir obrir la porta. Li va costar encertar el forat del pany amb la clau. Una vegada la clau estava dins, va inspirar per agarrar suficient aire i la va girar lentament. Després va empentar la porta de darrere de la qual eixia una llum suau. Va entrar en la cambra. Quadrada, blanca i buida. Únicament hi havia un cristall rectangular a la paret del fons. S'hi va acostar. Era un mirall. Allí va contemplar la seua imatge, el seu rostre, el seu cos. Els seus ulls, que la miraven atentament, igual que ella els mirava a ells. Va mirar-se les mans, que ja no tremolaven. Es va veure a ella, més forta, més decidida, més feta.

Va eixir de la cambra, tancar la porta i en va traure la clau. Ja havia aprés la lliçó.

Ara li tocava a un altre...

Contemplant la Lluna...

Va alçar la vista, va mirar al cel. Les estrelles quedaven insignificants al costat d'aquella Lluna que es veia tan gran, que brillava cada dia més i més amb aquella llum de plata. Se sentia la veu d'alguns mussols, que acompanyaven el ritme frenètic amb què el grills de l'estiu entonaven la nit. No hi havia ni un núvol allà dalt, en aquell espai tan obert, tan gran, tan llunyà, alien a tot el que passa en aquest insignificant planeta, a totes les injustícies, a totes les accions sanguinàries i doloroses, que no alteren per a res la fisionomia de l'univers. Tot el cel ras, de color negre banyat en la llum platejada de la Lluna, eixa Lluna que ens torna la mirada allà on estigam, que ens estima i per això ens visita totes les nits, encara que no la pugam veure perquè la nostra Terra no deixa que li arribe la llum.

Tots els dies, ell li cantava una bella melodia, a la única que l'estimava, ningú dels seus coneguts el visitava, però la Lluna sempre estava allí, recolzant-lo i vigilant-lo per a què no li ocorreguera res roí.

Després d'haver entonat la cançó, en companyia dels mussols i els grills, va abaixar la vista fins als barrots de la seua celda, a través dels quals contemplava els astres, i va començar a plorar, sota la mirada apenada de la seua estimada...

Tots i totes, totes i tots, comptem d'igual manera

Amb la meua existència tan inútil, inútil o pitjor: que emprenya amb tot el que faig, tot el que em rodeja; vaig decidir assomar-me a la balconada del setzé pis, on jo vivia. Tots els dies hi havia mirat per aquells cristalls que arribaven fins al sòl, i medien més de 2 metres. Les vistes a la ciutat eren impressionants, i des d'allà dalt no se sentien, quasi, els motors oxidats que més avall contaminaven l'aire. El cel avui era gris, no se sabia exactament si era culpa dels núvols, o del fum, però tant se valia, era gris igual. Des d'allí dalt, amb el nas apretat contra el cristall, vaig mirar cap avall, molt avall... on a penes distingia els minúsculs punts que amb presses avancaven per les voreres tots esquivant-se, o tropessant, dirigint-se cap a les oficines...

Prompte vaig deixar de veure res, perquè el contrast de temperatures havia fet que apareguera baf per davall del meu nas... Em vaig apartar. Encara pensativa, la meua existència volia deixar de ser-ho, de ser existent, d'existir en aquell món, tan inútilment, fent més mal que bé amb cada acte que duia a terme, quasi com tothom..., deixar d'existir com a persona, com a subjecte pensant, relaxar al fi la meua ment, apagar-la, extingir-la, acabar amb la seua existència, amb les obres que feia cada dia, més roïnes que altra cosa...

Era tan inútil jo com una gota d'aigua més dins la mar...

...la mar està formada de milions de gotes d'aigua.

Aleshores, vaig comprendre que si gota a gota, anaren desapareguent de l'oceà, aquest es quedaria buit, totes les gotes compten: les més fredes, les més calentes, les més salaes, les més dolces, les més amargues, les més fondes, les més superficials, les que s'evaporen, les que no, les que venen dels rius, les que erossionen les roques, les que banyen les platges, les que espenten els vaixells, les que els enfonsen,... Totes. Així, d'igual manera, totes les persones comptem, amb els seus defectes, les seues virtuds, els seus mals de cap, les seues alegries, els seus pensaments, les seues idees, les seues codícies, les seues avarícies, el seu egocentrisme (tots som egocentristes), el seu egoísme, la seua preocupació pels demés, la seua estima (o odi) a l'entorn, la seua bondat (o no), les seues accions, el seu egoísme... Totes i tots, tots i totes, comptem, sense nosaltres el món seria diferent; sense nosaltres la humanitat no seria humanitat. Hem de ser nosaltres mateixa, tal com som, col·laborar i cooperar amb la resta dels humans i d'éssers vius per poder viure el millor possible en aquest món que ens ha sigut llegat. Tots comptem, tots sumem (i quan ens arriba l'hora, restem) en aquesta vida, tots aportem la nostra gota d'aigua a l'immens oceà, perquè tots valem el mateix (malgrat no tenir preu, ni voler-ne).

Però no estaria de més col·laborar amb la natura, o almenys, no emprenyar-la tant. No s'ho mereix.

...Em vaig apartar del cristall, d'aquelles fabuloses vistes, i vaig remprendre la tasca que estava fent moments abans.

Maleïdes bombes!!

Rodejat per la dolçor dels somnis... i de sobte, es va despertar respirant fort i copiosament es va arrancar del braç aquell bendatge irritant i brut. A sota, la pell, recent nascuda, encara molt sensible, va respirar i, immediatament va començar a queixar-se. La picor irritant que el marmolava des de feia dies degut a aquell miserable drap en el què li havien enfundat el braç, va tenir el seu màxim esplendor. La carn roja cridava i l'altra mà (la que li quedava), se la va mossegar per a evitar arrepentir-se de rascar-se l'extrem del braç, el colze, que ja començava a curar-se. La foscor de la nit el rodejava, però quasi podia veure la llum incandescent del seu braç, eixa que l'amargava dia i nit. El metge li havia dit que sota ningún concepte es llevara el bendatge, però ja estava fart! Els fils se li estaven incrustant cada vegada més dins la ferida, i la pell estava curant per damunt d'ells. La sang seca li rossava la fina capa de pell que el seu cos a dures penes havia aconseguit reconstruir, i la feia pols. El dolor intens ja formava part del seu dia a dia, així com el dolor de ser escriptor sense la seua mà dreta.

I tot eixe patiment... per què? Per quina miserable raó havia estat ell, en el centre de la guerra en el precís instant en què la bomba va estallar? Per què el braç dret?! Quina era la raó d'aquell càstig?! Tot el cos ilès, però la mà dreta ja no la tenia; encara intentava agafar la pluma amb ella, però ella ja no estava allí per a respondre! Què havia fet ell malament? Contar el patiment dels pobles bombardejats, per a què el món reaccionara? Descriure les maldats que feien els exèrcits a les persones inocents? Raonar la irracionalitat de la guerra? Voler un món de pau i sense conflictes? Tan dolent era allò?!

No sabia què fer; abans quan estava pensatiu o incòmode, o enfadat, o rabiós, ... escrivia. Però ara... ja no podia...

...El dolor el va tornar a cridar des del seu cos, més viu i maleit que mai. Tancava els ull i només veia roig... roig de foc, roig de sang, roig de la terra en la que s'havia desplomat, roig del Sol que l'havia enlluernat... Rojos tenia ell els ulls de tant de plorar!!

Maleïdes bombes!!

Ara la Primavera és l'ama

Ja s'acosta la primavera. Les flors comencen a brotar, els arbres desperten del seu somni hivernal, els pardalets entonen noves melodies celebrant la fugida del fred. Tornen a obrir les ales, a construir nous nius, a surcar els cels volant i voltejant, fent piruetes interminables entre els núvols, i les branques dels arbres, eixes branques que tornen a tindre vida. Abunden els colors allà on mires, les delicioses olors allà on vages, el sol comença a brillar amb més força, i tota la naturalesa es prepara per a renàixer un any més, i festejar la vida.

Tots els animalons s'emparellen, deixant-se portar pels instints bàsics que els otorga la mare naturalesa, i l'amor es respira per totes bandes.

I vulgam o no, a nosaltres també ens afecta, perquè per tots és sabut que la primavera la sang altera, i els refrans tenen molta sabiduria i raó amagades. I és que si ens fixem, arreu vegem gent agafada de la mà, passejant ací i allà; mirades que es creuen i brillen de manera especial. De repent ens adonem de tot això; de tot l'ambient que ens rodeja carregat d'alegria primaveral. I ens sentim sols, davant de tanta gent. Però així i tot, la primavera també ens dona un cop amb la seua vareta màgica a nosaltres, i fa que ho vejam tot més bonic, tots més bonics, sentim eixes formiguetes per dins la panxa, se'ns queda la mirada perduda a l'horitzó, mentre escoltem el cant dels ocells. Desitgem estar acompanyats, tindre algú a qui abraçar fortament pel matí, amb qui menjar maduixes resulte divertit; però no el trobem, el busquem i no el trobem, i així, arriba la tardor, les fulles comencen a inundar el sòl, els ocells fugen amb els seus fills que ja saben volar, i tu restes sol, mirant una vegada més, com els arbres queden nus i tristos, i esperant a que torne la primavera, a que torne la vida, a que la mare naturalesa vinga de nou. Desitjant que aquesta vegada envie algú amb qui passar tota la temporada, i també les vinents.

Gaudiu d'aquesta estació tan bonica, tan plena, tan brillant. Us desitge el millor.